Hay trabajos terapéuticos que, cuando los lees, te tocan en lo más profundo. Este es uno de ellos. C. lleva años trabajando en su proceso de crecimiento personal: aprender a amarse, a sostenerse, a aceptarse incluso en los días más oscuros. Porque el camino de la autoestima no es lineal: a veces hay pasos hacia atrás, recaídas, momentos de silencio y también de gritos internos que piden auxilio. Este escrito nació de uno de esos momentos. Y, sin embargo, lo que lo hace tan especial es que no solo refleja el dolor, sino también la fuerza, la honestidad y la valentía de mirarse de frente. Es, en esencia, el retrato de alguien que se elige a sí misma, que se permite sentir, perdonarse y recordarse que merece su propio amor. Hoy lo comparto porque estoy convencida de que muchas personas podrán reconocerse en sus palabras, en esas emociones que todos, en algún momento, hemos sentido. Porque este es el verdadero poder de la terapia y de la escritura: acompañarnos en el camino hacia el amor propio y mostrarnos que sí, que es posible construir desde ahí una vida más segura, más serena y más nuestra. Enhorabuena, C., por este trabajo terapéutico tan brutal y tan humano. Su escrito en mallorquín:
**Sa Conversa**
“-He de tenir sa conversa- Li he de dir
-El què? Has matat a ta mare?
-No! Lo meu! Com soc!
-I com ets?
Pues així! Ja ho saps tu! Tot el que em passa! No ho tenc del tot clar… Només sé que sent molt, que soc molt. De vegades, massa. I això me fa sentir com si tengués una tempesta a dins que no sempre sé com calmar. Quan estim, estim amb tot. Quan me fan/faig mal, m’ho duc a dins. Quan algús’allunya, ho not abans que me diguin res. Som així. I fa molt de temps que pens que això està malament, que estic rompuda. Que soc massa. Massa intensa, massa indecisa, massa emocional, massa exigent… Massa tot. Però ara estic intentant deixar de barallar-me amb això. Estic aprenent a ser jo. No una versió millor, ni una versió perfecta, ni arreglada. Jo. Tal i com soc. Amb tot el que m’agrada i tot el que encara me fa mal. Amb totes ses meves contradiccions, amb ses pors, amb es canvis d’humor i desregulament emocional. Amb sa meva força i valentia que me costa tant de veure, amb sa meva intensitat. Amb tot el que soc. No és fàcil. Hi ha dies que torn a pensar que no som suficient. Que cans. Que molest i faig nosa. Que ningú no es quedarà mai amb mi. Però també hi ha dies que m’aixec i pens que encara som aquí, i això ja és molt. Amb això no tract de convèncer ningú que me vulgui o estimi més que a jo mateixa. Vull aprendre a voler-me jo a mi, fins i tot quan no me surt. Vull mirar- me amb un poc més de tendresa, perquè ja he estat massa dura amb jo mateixa durant massa temps. I si sent així, sent jo mateixa, algú més vol estimar-me, que m’estimi com soc, no com sa Carme que voldria o podria arribar a ser. No sé molt bé com acabar aquest text. Encara estic en procés i pot ser per això no necessit res més que això, seguir aquí, escoltant-me, aguantant-me i sobretot, deixant-me ser. Va arribar un dia en què em vaig escoltar per dins i vaig sentir un crit silenciós: *no puc sola*. Feia temps que em resistia a reconèixer-ho. Demanar ajuda, per jo, sempre havia estat com despullar-me davant el món, mostrar fragilitats que no volia que ningú veiés. Però aquell dia ja no podia sostenir tot el pes tota sola. Així vaig arribar a n’Antònia. Record la sensació d’entrar al seu despatx com qui travessa una porta cap a una habitació desconeguda. Jo hi duia un cor ple de silencis i ella em va oferir un espai on les paraules podien descansar. Amb ella vaig aprendre a anomenar les meves ferides, a reconèixer que allò que em cremava per dins tenia nom i podia ser compartit. Més endavant vaig trobar a na Irene, i amb ella vaig començar un viatge encara més profund. Amb la seva mirada atenta vaig gosar mirar-me a mi mateixa sense tanta por. Però el camí no va ser recte: hi hagué dies en què la foscor em va devorar, dies en què la vida em semblava massa feixuga per ser viscuda. Des de problemes d’autoestima viscuts a través d’etiquetes i noms de diferents transtorns a relacions tòxiques. Des d’autosabotatges a ferides que jo mateixa em feia tant físiques com psicològiques. Des d’abusos fins a contencions i pocs límits. Des de medicació psiquiàtrica fins arribar a estimar- me. He anat aprenent que demanar ajuda no és rendir-se, sinó un acte d’amor. Que sostenir-me no significa fer-ho tota sola, sinó permetre’m ser sostinguda. Que fins i tot enmig de la tempesta hi ha una escletxa de llum que m’espera. I avui, després de tot, puc dir que estic aprenent a estimar la vida. No sempre és fàcil: hi ha dies grisos, dies que encara pesen. Però ara duc dins meu una nova manera de respirar.”
C.S.
Leer a C. es recordarnos que amarse no es un destino, sino un camino. Que habrá días fáciles y días que pesen, pero también nuevas maneras de respirar, de sostenerse, de abrazar la vida. Su proceso es el ejemplo de cómo la terapia, la constancia y la escritura pueden convertirse en herramientas poderosas de sanación. Gracias por permitirnos asomarnos a tu mundo interno, por poner palabras a lo que tantas veces cuesta decir en voz alta y por recordarnos que no estamos solos en este viaje.
Este texto es un ejemplo de escritos que crean un libro que C. escribió como parte de su proceso de sanación. Un libro íntimo y valiente, donde recoge escritos terapéuticos personales que la ayudaron a conocerse, reconocerse, gestionarse y crecer.
La escritura es terapéutica. Es un espejo y, al mismo tiempo, un refugio. Por eso, si estás en tu propio camino de autoconocimiento, te invito a leer sus palabras y, sobre todo, a animarte a escribir las tuyas. Porque cuando te permites escribir, te permites también escucharte, conocerte, crecer, aceptarte y así poder amarte.
